-
On Em Troba l'Alegria
gen. 31La vida és un tapís de sorpreses, fils del desconegut teixits en dies ordinaris. Tot i així, m'aferro a les parts daurades el riure, la calidesa, els somriures silenciosos que es queden una mica més del que s'esperava. Diuen que has de crear la teva pròpia felicitat. però he après que la felicitat també és una cosa que pots presenciar. De vegades viu en l'alegria d'una altra persona, i d'alguna manera, això esdevé suficient per il·luminar el meu propi cor. Hi ha dies en què l'esperança sembla distant, quan el cel dins meu és pesat i gris. i aleshores, sense previ avís, alguna cosa canvia. Com si l'univers s'hagués acostat, hagués escoltat la meva súplica silenciosa, i hagués posat ajuda suaument al meu camí. La gent arriba a la meva vida com les estacions, alguns només passen. Tot i així, deixen color. Fins i tot les ànimes més breus poden canviar una història, poden tocar un cor. poden recordar-te que no estàs caminant sol. Així que trio viure aquí, en l'ara. en aquesta respiració, aquest moment, aquest esdevenir. Estic aprenent a estimar la pell on visc, a estar agraït per cada ànima que conec, confiant que cap trobada és mai per accident. Tot arriba amb sentit. Tothom porta una lliçó, una benedicció o un mirall. I enmig de tot plegat, a través del misteri i la màgia, sóc feliç.
-
The Weight I Thought I Was
gen. 31 ⎯ No traduïtToday I realized I don’t know how to ask for help my mouth forgets the words the moment I need them most. Not because I’m strong, not because I don’t ache, but because I’m afraid of becoming excess, a weight added to an already heavy world. Somewhere along the way I learned to minimize my hurt, to fold it neatly inside myself, to tell myself everyone else is already drowning. I convince myself my voice would interrupt, my need would irritate, my honesty would ask for more than anyone has left to give. So I stay quiet. I carry it alone. I call it independence when it is really fear wearing armor. But even in this darkness, I know what I’m searching for. Not saviors. Not constant rescue. Just a few people who don’t flinch when I’m honest, who don’t see my vulnerability as a burden, who understand me without asking me to shrink. And maybe one day I’ll learn that asking for help isn’t taking too much It’s trusting that I deserve space, and that being held can be a form of hope.